El passat 7 de desembre vam conversar en el podcast “Talk Ultra” de l’Ian Corless sobre la seva participació a la Pyrenees Stage Run 2021. Us deixem amb els enllaços al podcast i la transcripció i traducció completa de l’entrevista, que va ser realment molt interessant.

Podeu trobar l’entrevista al minut 21 i 30”:

Resum de l’entrevista i opinió de l’Ian Corless: https://psr.run/ca/ian-corless-sobre-la-pyrenees-stage-run/

TRANSCRIPCIÓ I TRADUCCIÓ COMPLETA DE L’ENTREVISTA:

Ian Corless (IC): M’acompanyen els nois de la Pyrenees Stage Run, aquí per parlar amb mi, nois, presenteu-vos…

Tomàs Llorens (TL): Hola sóc en Tomàs, un dels organitzadors de la Pyrenees Stage Run i tenim una altra cursa per etapes de la que potser parlem més tard.

Jordi Vissi (JV): Sí, em dic Jordi, també sóc un dels organitzadors de la Pyrenees Stage Run i també de la Costa Brava Stage Run. Tots dos som BiFree Sports, i organitzem esdeveniments des de 2016.

IC: Nois, és genial tenir-vos al programa i vaig ser molt molt afortunat de treballar amb vosaltres als Pirineus aquest any i va ser tota una setmana, tota una aventura. Suposo que per vosaltres va ser una aventura encara més gran després de tot el que va passar amb la COVID. Com va ser finalment organitzar l’esdeveniment? Bastant estressant, oi?

JV: Sí que ho és. Estàvem dubtant molt perquè al principi vam haver de canviar la data de la PSR2020 al 2021. També vam tenir 2 canvis amb l’altra cursa per etapes, així que estàvem força emocionats, però també teniem respecte d’organitzar alguna cosa al mig d’una pandèmia. Tenim en majoria corredors internacionals, cosa que també va ser un gran problema per a nosaltres, així que sí, vam tenir moltes cancel·lacions, la gent dubtava molt, i també dubtàvem sobre els protocols durant la cursa. També entrem un país diferent, Andorra, que també va ser com un petit problema afegit a tot i com vas veure tenim unes 40-50 persones al nostre staff així que també vam haver d’explicar molt totes les coses, els protocols que havíem de seguir… Teníem força respecte de tot, però hem de dir que des del moment que vam decidir continuar, vam dir “està bé, serem menys participants dels que esperàvem, però hem de continuar.” I finalment no va ser tan difícil, perquè ens vam adonar que la gent es preocupa de si mateixa, així que no vam tenir cap problema i la gent va entendre totes les coses que havíem de fer, que no eren tantes perquè vam estar molt de temps en exteriors, així que no va ser tan difícil al final, però potser sí, les setmanes anteriors van ser una mica estressants.

IC: Sí, he de dir que hi vaig estar tota la setmana fotografiant, escrivint, corrent també… Segons la meva experiència, realment no vaig notar la COVID, crec que només van ser moments concrets on vam haver d’utilitzar la mascareta i fins i tot no va ser molt sovint i crec que tot va sortir molt bé i tot el que vau organitzar va funcionar realment molt bé. De vegades pot ser dolorós haver de fer certes coses, però va ser un petit preu a pagar per tenir un esdeveniment exitós. Crec que una de les coses que em va molestar i estic segur que us va molestar més a vosaltres, és que les coses podien canviar literalment d’un dia per un altre i gairebé el període més perillós és el de 2 setmanes abans de la cursa perquè només penses: “Si us plau, que les restriccions no canviïn, si us plau, que res més canviï…”. Quant vau suar i plorar en les 2 setmanes prèvies a la cursa?

TL: Bé, en realitat, no les últimes 2 setmanes, però al juliol vam tenir una onada de COVID, crec que més o menys a tot arreu d’Europa, però a Espanya vam tenir un petit pic i vam dubtar a finals de juliol, que és un mes abans de la cursa. Vam tenir algunes cancel·lacions i va ser difícil, però com ha dit Jordi, quan vam decidir continuar, la sort estava tirada i ho havíem de fer, però per descomptat que si haguéssim tingut restriccions del govern hagués estat molt complicat, però bé, finalment tot va sortir bé, érem un grup petit però molt agradable, ho hem gaudit molt i crec que va ser un esdeveniment realment exitós, en general.

IC: Sí, definitivament va ser un esdeveniment exitós. Quan organitzes un esdeveniment com aquest, em refereixo que l’únic que és molt, molt obvi és que vols que els participants s’ho passin d’allò més bé. És interessant que li digueu “stage run” i no “stage race”. I sí, hi ha una cursa al davant, però en realitat es tracta més de venir i gaudir d’una cosa que dura tota la setmana on pots córrer amb altres persones i gaudir de la cultura, gaudir del paisatge, dormir en un llit enlloc d’una carpa, tenir bon menjar… Això ho vau decidir des del principi o es va convertir en aquest tipus d’esdeveniment?

JV: Crec que gairebé totes les coses quan comences, simplement saps més o menys on vols anar, però després el temps pot fer-ne canviar la direcció. Crec que vam començar més pensant en una cursa que no pas en una experiència, però des del primer any ens vam adonar que era més una experiència que una cursa. Òbviament com dius, som una cursa, però totes les coses que pots viure en una setmana com: la cultura, el menjar local, però també coneixent gent de tot el món, no ho sé, pots estar sopant amb algú d’Argentina com va passar el 2019 o de Veneçuela, llavors sí, aquestes coses fan que aquesta setmana sigui realment molt especial. I hi ha una cursa, potser és més com una cursa contra tu mateix, com un repte. Però sí, pensem que l’esdeveniment és més… Ens agrada una cita d’un corredor del segon o tercer any que va dir que és com una experiència de vida i ens va encantar i la vam fer servir molt.

IC: Una cosa que em va sorprendre és que trobo que els corredors espanyols i catalans són molt lleials, estan molt orgullosos de qui són i em va sorprendre molt descobrir que al vostre esdeveniment no hi havia tants espanyols i catalans. Els corredors, i la majoria de la gent eren de fora d’Espanya. I això, en certa manera, em va sorprendre molt. Vaig pensar que seria al revés, que el 90 per cent seria local i el 10 per cent seria internacional, quina és la raó d’això?

TL: Bé, la gent d’aquí diu que és difícil tenir, per exemple, una setmana de vacances… No és difícil, el difícil és que pensen “Ok, si tinc una setmana de vacances, potser correré a els Alps, a l’estranger, no al Pirineu que tinc aquí i hi puc anar durant el cap de setmana.” Creiem que aquesta és una de les raons i, per això, tenim molts corredors de tot el món que vénen aquí com a vacances per córrer, que és el que crec que són les curses per etapes i per descomptat que les nostres ho són. I després, bé, volem més corredors espanyols, més corredors catalans però és difícil i ho intentem però no sabem, prefereixen anar córrer a l’estranger.

IC: Sí, entenc que si és una cursa d’un dia, ja saps, si és un dissabte o un diumenge, és fàcil viatjar per participar-hi i després tornar a casa. Si bé és una cursa d’una setmana, entenc el procés de pensament… Bé, vull anar a un altre país, no vull anar al meu país d’origen, que és el que suposo que estàs dient. Però la cosa és que… el vostre esdeveniment aconsegueix unir diverses cultures, llocs, paisatges diferents, realment és un viatge i fins i tot si decideixes fer-ho pel teu compte, amb la motxilla i potser quedar-te a refugis o hotels tal com a la cursa, logísticament encara seria molt, molt difícil de fer i costaria molt de temps, i crec que el que més em va impressionar de la vostra cursa és que, en general, les curses de diversos dies són cares a causa de la logística, la quantitat de persones, l’allotjament… Tot el que està involucrat és enorme. El preu de la vostra cursa és realment bo i m’ho vaig qüestionar inicialment. Vaig pensar “Uhm, quin és el preu que jo, com a participant, pagaria perquè el preu sigui tan baix?” Perquè si ho penses, tens la inscripció a la cursa, tens hotel cada nit, tens menjar, tens la logística de la cursa… I vaig pensar, “potser no sigui tan bo com altres experiències…” però això no és això el que vaig trobar. Vaig descobrir que, de fet, de vegades era millor que altres curses que tenen el doble o fins i tot el triple de preu, i gairebé vaig sentir, i no és freqüent que digui això, que la vostra cursa era massa barata!

TL: Sí que és cert que tenim aquesta sensació amb la majoria de corredors europeus que vénen a la cursa. Sabem que som molt barats, i també tenim la sensació que alguns corredors no vénen perquè diuen “Vaja, això és massa barat, a quin tipus d’hotels anirem?” Sí, realment no sé què dir… Per als que ens estiguin escoltant, i crec que es pot dir, som realment professionals, realment cuidem el corredor al màxim durant aquesta setmana, els hotels estan molt bé… Ha estat un any difícil , el 2019 vam tenir 120 corredors i va ser molt bo, així que vam mantenir el preu per a aquests anys de COVID, però ara, després de la crisi hem hagut de pujar una mica el preu, però encara som molt més barats que la Transalpine que crec que és una experiència realment comparable a la nostra, perquè la nostra idea va ser sempre portar la Transalpine als Pirineus. No és com la Marathon des Sables o una cursa on cal acampar. És una cursa on vas a pobles petits, a dormir en hotels… Així que sí, encara molt barat, la hem pujat una mica per fer-la encara millor si podem. Però sí, no sé què dir, fem el millor que podem.

IC: Pren-t’ho com un complert!

JV: També crec que és un preu just. Vull dir, tots els preus han d’estar pensats sobre els costos del país, així que crec que això significa que no el pots comparar potser amb Transalpine o Transrockies o altres curses per etapes. Aleshores, per a nosaltres, el primer any vam pensar que era un preu just i ho hem estat pujant una mica, però les coses van canviar una mica aquests darrers 2 anys i ara hem hagut de pujar-ho una mica més que altres anys. Però sí, seguim pensant que és un preu just, però també sabem totes les altres parts de què parlaves, que potser massa barat no és el millor.

IC: D’acord, ja teniu les dates per al 2022, quines són les dates de la cursa i quin és el preu?

JV: Les dates per al 2022 són del 4 al 10 de setembre i sí, aquest any hem hagut de pujar una mica el preu i ara el pack “Experiència Completa” que inclou tots els menjars, inclou les vuit nits d’hotel, perquè també incloem la nit prèvia a l’inici de la cursa ja que sabem que la majoria de la gent ve de fora, el preu total és de 1250€ això és l’“Experiència Completa”.

TL: I només deixa’m afegir una cosa que no fan gaires curses, però totes les fotos dels fotògrafs professionals que tenim també estan incloses en aquest preu, ens agrada molt que la gent tingui una experiència completa i s’emporti els records a casa i estan inclosos. Crec que l’únic que es pot afegir al preu és el bus de l’últim dia per tornar a Barcelona, ​​i no hi ha altres extres perquè ens agrada incloure-ho tot al preu.

IC: Sí, aquest any quan estava a la cursa i estava a l’autobús de tornada a Barcelona amb els corredors i estava assegut al costat d’un altre corredor i parlant sobre el preu i una cosa així com, ens miràvem dient: “No sé com feu aquesta cursa per aquest preu…” Perquè estava pensant que si anava a Espanya per 8 nits i em quedava a Andorra i em desplaçava per la zona serien 100€ la nit d’hotel, després el sopar… així que ja estic al preu de la cursa, per la qual cosa vull dir, òbviament entenc que pots fer tractes amb hotels i obtenir ajuda de l’oficina de turisme, etc. i és clar que això és el que fan totes les curses. I no vull insistir gaire en el preu perquè crec que amics, si esteu escoltant, i no em paguen per dir això, aquesta és una cursa de gran qualitat-preu i si voleu una setmana de vacances on no hi ha extres amagats, la Pyrenees Stage Run és el lloc absolutament perfecte per anar-hi i la qüestió és que no estàs corrent en bucle, no estàs corrent pel mateix terreny, en realitat és un viatge d’un lloc a un altre i crec que per a mi, això és el més important. Si comences a Espanya i després entres a Andorra i després tornes… I l’altra cosa que cal destacar aquí i això no és per desanimar la gent: no és un camí fàcil. Hi ha trams tècnics, no hi ha res aterridor ni perillós, però no és massa fàcil i crec que el que té de bo aquesta cursa és que tens dies difícils però nits realment relaxants i això compensa els dies difícils i no has de patir tota l’estona, pots patir durant el dia i prendre una copa de vi o una cervesa i un bon sopar a la nit i després posar-te al llit i sortir a córrer l’endemà. I crec que aquesta és una part realment clau daixò i és per això que pot atraure tantes persones diferents.

JV: Sí, jo també penso el mateix, tenim dies realment difícils, potser tenim 3 dies llargs, però els altres dies a primera hora de la tarda ets a l’arribada i, com dius, tens tardes relaxants perquè no has d’anar a un hotel que és a 10 quilòmetres de distància, has de buscar un taxi per anar-hi i després tornar al sopar… no has de fer això. Sempre tractem de tenir els hotels molt a prop de la meta perquè la gent pugui anar després de l’etapa i després relaxar-se, com dius, fer una copa de vi o una cervesa i després sopem tots junts. Abans d’anar al llit veiem totes les fotos i vídeos del dia i també els guanyadors de l’etapa, fem el briefing per a l’etapa següent, i crec que també és clau per acabar la cursa per etapes.

TL: Com deies, el recorregut, centrant-nos en la ruta, és una cosa que ve amb el recorregut, però és així: tenim dies llargs però generalment al dia següent és un dia més curt i no tan tècnic. Per exemple, abans d’entrar a Andorra tenim l’etapa més llarga de 45km, però l’endemà tenim una etapa curta i fàcil de 20km. I la 5 i la 6 és el mateix, la cinquena etapa és molt llarga i té una part realment tècnica però després en tenim una de 26km que et permet relaxar-te més, no només a la tarda sinó que a més la durada de les etapes compensa una amb les altres.

IC: Sí, i crec que és important dir ara és que, òbviament, al podcast no podem entrar en els detalls de cada etapa, de manera que la gent que està escoltant posaré enllaços a les notes del programa que aniran a les meves ressenyes diàries de la cursa d’aquest any i podreu obtenir un resum del dia i veureu com va ser el terreny de cada dia i després si voleu veure més, podeu anar a les meves galeries d’imatges que us mostraran les fotografies dels dies complets, que et dóna una visió gairebé completa de cada dia perquè no puc recordar quina distància vaig córrer aquest any a la cursa, però probablement vaig córrer al voltant de dos terços de la cursa crec, no n’estic segur. Crec que probablement vaig córrer una mitjana de 25 a 28 per dia. Així que vaig poder veure en temps real i crec que l’important d’aquesta cursa és que no només és la millor manera de veure aquest paisatge, aquest paisatge hi és per ser experimentat, i si penses en una etapa clàssica sortint d’Andorra, a Arinsal i creuant aquest terreny, em refereixo a aquell dia en particular que va ploure, teníem vent, i crec que molts de nosaltres vam pensar “Oh, això no serà un bon dia”. Però en realitat va ser un dia excel·lent perquè el terreny humit i dur semblaven unir-se per fer-ho encara més èpic, i crec que probablement va ser un dels dies que la gent recorda més i després una mica més endavant a la cursa el dia amb totes les roques immenses que sembla durar una eternitat, però el costat visual compensa la dificultat d’avançar. I també crec que sí, alguns dels dies són força desafiants, però fins i tot caminat i trotant, encara tenen molt de temps per fer-ho i crec que aquesta és una consideració clau per a vosaltres.

JV: La cursa diem que està pensada per a la part mitjana-baixa de la classificació perquè tothom pugui gaudir de totes aquestes parts realment tècniques, totes aquestes roques de l’últim dia i on vas més lent que caminant durant molt de temps… Per això sempre pensem en la gent que necessitarà moltes hores per fer-ho, perquè volem que tots visquin la Pyrenees Stage Run, per això els temps de tall estan pensats en aquestes persones, així que caminar i trotar una mica. I després aquell dia, el dia 7 i també el dia 5, que va ser el dia d’Arinsal, potser siguin els més lents i els dies que la gent recordarà que es quedaran per sempre a les seves ments per la dificultat o el clima però segur que la majoria de la gent que ha vingut ho ha pogut fer.

TL: Sí, com dius, és una ruta difícil en alguns punts concrets, només en algunes parts, però no és realment impressionant o has de fer servir una corda. Hem tingut 400 corredors més o menys en tots els anys que portem i només hem fet servir el temps de tall per a tres corredors, en tot aquest temps, de manera que els límits de temps són realment bons. És clar que s’ha de trotar en pla, córrer quan pots en petites baixades o en pla, però molta gent camina molt en aquest recorregut, però es pot fer, perquè les etapes més llargues també tenen parts que són molt corredores i com dic, els límits de temps no són un problema. I mai no és un problema el primer dia, és el tercer o cinquè dia on també ve el cansament…

JV: Una cosa més, és que sembla que la gent fa la seva feina a casa. Crec que la majoria dels corredors que tenim, realment fan una ullada a la nostra pàgina web per veure el terreny, molta gent ens envia un correu electrònic per dir-nos “quin és el terreny en aquesta etapa o en l’altra?, serà realment lent o no?” Així que crec que la majoria de la gent està realment preocupada pel que trobaran i també són corredors amb molta experiència, la majoria, cosa que és bona.

IC: Bé, per treure els oients dels seus dubtes perquè probablement s’estiguin preguntant, ja saps, on comença la cursa? On acaba la cursa? Quines són les distàncies diàries? Així que dóna’m una sinopsi tan breu com puguis del primer dia fins al final i on comença, on acaba i les distàncies diàries.

TL: Comencem a Ribes de Freser, és un poble petit i, diguem, on comencen els Pirineus de més alçada. Des del mar Mediterrani, Ribes de Freser és on es troben els primers cims de 2000m d’alçada. Són 2 hores amb tren des de Barcelona, ​​pel que és molt fàcil volar a Barcelona i arribar a Ribes, per això també comencem aquí. I des d’aquí ens dirigim cap a l’oest, seguint sempre el Pirineu i sobretot el GR11 que és la ruta que travessa tots els Pirineus. I acabem a Salardú que és al mig Pirineu.

La primera etapa, 34km i 2000m de desnivell, és gairebé un bucle, no un bucle 100%, però és una bona manera de començar i arriba a un pic de 2500m el primer dia.

Després, el segon dia és una etapa de transició, 37km, és més llarga que l’anterior però més ràpida, amb 1700m de desnivell i és un terreny que permet córrer molt.

A la tercera etapa ens endinsem a Andorra, des de Puigcerdà fins a Encamp, Andorra. És l’etapa més llarga amb 47 quilòmetres i 2600m de desnivell. Aquesta etapa no és tècnica, és molt llarga però no té cap part molt tècnica, cosa que permet córrer molt. I també crec que, en general, és molt bonic, arribem a Andorra a través d’un Parc Nacional. En global, al llarg de tot el recorregut creuem 5 Parcs Naturals, així que és realment bonic.

Des d’Andorra tenim una etapa molt curta, 20km d’Encamp a Arinsal. Són només 20km, no és tècnic, però amb 1900m de desnivell, que per a 20 quilòmetres és força però tenim tots els corredors a l’arribada abans de les 14:30, i a la tarda, els corredors, si volen, poden anar amb autobús a Andorra i a les piscines termals de Caldea, que és a Andorra, per la qual cosa és una etapa agradable.

Cinquena etapa, 40km, 2600m, també és molt llarga i aquesta etapa té una petita part que és molt tècnica, al començament de l’etapa, cosa que és bo perquè al matí ja has fet la part difícil i després la segona part és més apta per córrer, tens un quilòmetre vertical a la segona part de la cursa i ja està.

Sisena etapa, des de Tavascan, ja hem sortit d’Andorra, tenim 26 quilòmetres, aquesta etapa també és força ràpida, per la qual cosa la gent pot descansar per a l’últim dia. I aquesta etapa també té una part on solem posar algunes cordes per ajudar els corredors, no són necessàries, però estem més tranquils amb els nostres voluntaris posant les cordes allà, i té una de les vistes més espectaculars crec… Aquesta etapa és simplement una pujada i baixada, i quan ets al cim, al punt més alt, tens una vista molt bonica amb 3 llacs… Bé, és molt bonic.

I la darrera etapa, bé, té 33 quilòmetres i 2300m de desnivell, i té un tram al mig d’uns 6 o 7 quilòmetres amb molts blocs de roques, que és molt lent… Al principi i al final és molt ràpid però només aquests 7km poden fer que l’etapa sigui molt lenta i pugem a 2700 metres, però quan ets allà dalt en l’últim dia, bé, crec que els corredors diuen “ok, ho estic fent i seré Finisher!”, així que val la pena.

IC: Sí, vull dir, el que em va encantar de la cursa, és que pensaries que probablement seria força similar cada dia i no ho és, el dia 1 és completament diferent al dia 2, el dia 2 és completament diferent a dia 3, i després quan passes per Andorra és molt diferent del que vas veure abans i després, i després acabes amb els darrers 2 dies amb tots els llacs i els blocs de roques… Hi ha alguna cosa diferent cada dia i estic pensant com el dia 2, quan has dit que era un dia de transició. Probablement, en retrospectiva, potser és el dia menys interessant, però tot i així té moltes coses bones. I crec que, pel fet que és tan diferent del que passa abans i després, això és el que fa que un dia de transició també sigui especial. L’altra cosa que és important esmentar és que aquesta cursa es realitza en equips de 2, per la qual cosa els corredors no estan sols. Quin és el raonament darrere d’això?

JV: Pensem que era la millor manera d’organitzar-ho bàsicament per dues raons. Una és per seguretat, perquè, sí, sabem que les etapes potser no siguin d’ultra distància, però a mesura que avancen els dies, estàs més cansat, així que per fer potser 20-25km necessites molt de temps. No és una cursa massiva, tenim un màxim de 150 corredors, per la qual cosa és molt fàcil estar sol a la ruta moltes hores, per això pensem que la millor manera de fer-ho és en equips de 2 o 3 persones. I l’altra raó és compartir les emocions, compartir l’experiència amb una altra persona. Pensem que la millor manera de fer tot el recorregut i viure’l, és al costat d’una altra persona perquè com diem, de vegades veus un lloc realment meravellós i dius “Wow, has vist…?”, i estàs sol… I no ho pots dir a ningú, les emocions pensem que són menys de la meitat quan estàs sol. Quan estàs en equips de 2 o 3 persones, crec que tot es torna més i més gran, i és fàcil quan estàs en un moment baix poder superar-ho. I pensem que per l’experiència que tenim a totes les persones els agrada molt.

IC: Què passa si un equip de 2 ve a la cursa i el dia 3, per exemple, un es lesiona o té un problema i s’ha de retirar? Què passa amb la persona que queda a la cursa?

JV: Intentem posar-ho realment fàcil als corredors així que intentem que tot sigui molt fàcil per als corredors, així, en cas que algú es retiri, l’altre pot començar l’endemà però ha d’anar amb un altre equip. Aleshores l’equip ja no estarà a la classificació de l’etapa com a equip, perquè està desqualificat, però aquesta persona pot ser “Finisher” i pot continuar participant a la cursa però ho ha de fer amb un altre equip. No ha de ser el mateix equip durant tot el recorregut ni tots els dies, poden canviar. I també, el que va abandonar aquell dia, pot tornar a córrer en una altra etapa, potser a la següent etapa o 2 etapes després. No serà “Finisher”, però poden tornar a córrer.

TL: I la majoria dels corredors fan això, perquè vénen per viure una experiència. Pots tenir un mal dia, però hem tingut molts corredors que es van retirar de la cursa però l’endemà se senten millor… Els fa mal l’estómac i en un parell de dies estan millor i ho gaudeixen tant com els altres. No són “Finishers” però s’emporten la mateixa experiència a casa.

IC: Això és un detall realment bonic, i sí, vull dir, crec que una cosa que potser preocupa molta gent és, si mai han fet una cursa per etapes abans, pot ser força intimidant quan normalment corren 2 o 3 vegades a la setmana i després, de cop i volta, han de córrer 7 dies i han de córrer distàncies més grans amb molts metres de desnivell i el repte és enorme. Per això és comprensible que després de 2 o 3 dies poden pensar “no puc continuar”. I normalment, en qualsevol altra cursa, estarien fora i se n’anirien a casa, però aquesta facilitat, que els permet tenir un dia lliure i després tornar, és un detall molt, molt bonic. Quantes persones tendeixen a fer això? És només un petit percentatge?

TL: Bé, com he dit, no tenim gaires abandonaments a la cursa, per temps de tall he dit 3 o 4 persones durant tots aquests anys i per lesions o per mal d’estómac o alguna cosa durant la cursa crec que al voltant del 10 per cent, més o menys. Si érem 50 corredors aquest any, llavors van ser 5 o 6 corredors que no van acabar, DNF.

IC: Llavors és un petit percentatge, i l’altra cosa que vaig notar va ser que no només hi havia molts corredors internacionals a la cursa, sinó que molts d’ells havien estat abans a la cursa, i gairebé s’està convertint en un fix al calendari al que volen tornar any rere any i viure novament la PSR i la família i els amics i tornar a experimentar la ruta. Quin percentatge de persones torna?

JV: Vam dir entre un 10 i un 15 per cent…

IC: Ok, això és força alt!

JV: Sí, és força alt, potser aquest any va ser una mica més que això, però sí, és al voltant del 10-15 per cent. I tenim com una excepció, que és Klaus Kiessler, d’Àustria, que aquesta va ser la nostra cinquena edició, i ell ha participat a 4 de les 5 edicions que hem fet i ja està inscrit per al 2022. Sí, ens encanta que la gent sempre digui “Ok he de venir l’any que ve perquè em va encantar l’experiència i estar amb vosaltres i poder xerrar amb tu cada nit i potser fer una cervesa abans del briefing amb els organitzadors…”. Intentem estar molt a prop de tots perquè diem que som com un esdeveniment familiar, però també un esdeveniment professional. Pensem que aquesta barreja entre aquests 2 conceptes és el que realment agrada a la gent.

IC: Només recordeu-me, Klaus és el que va portar la seva filla aquest any?

JV: Sí, és ell.

IC: Sí, està bé, aquesta és l’altra cosa de què volia parlar, és el fet que algú com Klaus, que ha participat en l’esdeveniment 3 vegades, se les arregla per convèncer la seva filla que vingui i s’uneixi, el que fa que l’experiència sigui molt més especial i de fet està realment en consonància amb el vostre esdeveniment. I hi va haver esposos i esposes, parelles, amics i amigues, així que tota la barreja queda coberta i em pregunto cap a on anirà en el futur. Com de gran pot ser l’esdeveniment? Perquè suposo que esteu restringits pels allotjaments en hotel, la seguretat, el transport… Suposo que l’esdeveniment no pot arribar a ser enorme.

TL: El 2019 vam estar gairebé al nostre límit, i com has vist, passem per alguns pobles molt petits on tenim un parell d’hotels i això és tot, així que en realitat aquest és el límit que tenim. A Tavascan tenim 150 llits… així que aquest és el nostre límit. Sí, el nostre límit és 150 i si hi arribem algun dia, que creiem que ho farem, serà un desafiament perquè anem a aquests pobles petits, que és el que també fa que la cursa sigui especial. Vaig córrer la Transalpine i cada dia acabàvem a una gran estació d’esquí. Aquí anem a pobles petits que són… no sé com dir-ho… Realment bonics! I coneixes la gent que hi viu… I si fóssim 150 cada any seríem més que feliços! Vam tenir un parell d’anys amb 60-70 corredors i ens deien “si creixeu molt no sereu el mateix”. Però el 2019 vam ser 120 corredors, així que gairebé aquest límit de 150 i vam aconseguir el nostre objectiu de ser una família, estar a prop dels corredors… Va ser molt bonic i també la festa final que és el dia que la gent realment gaudeix i tot va ser molt agradable i encara familiar, que és una cosa que realment volem.

IC: Vull dir, crec que la cosa és que amb 150 persones encara pots tenir aquest sentiment molt proper, aquest sentiment de família. Ja saps, després d’haver-hi estat i haver experimentat i vist els pobles, crec que aquest és un dels atractius de l’esdeveniment, és que no són centenars i centenars de persones on et perds, tendeixes a conèixer tothom en 2 dies. I potser coneixes algunes persones més que d’altres, aquesta és la naturalesa de l’esdeveniment, però arribes a conèixer tothom.

Ara, abans que us deixi marxar, teniu un altre esdeveniment on no he estat, que és la Costa Brava Stage Run, òbviament que es porta a terme a la Costa Brava, el nom és la pista. Però conec per viatges personals algunes de les zones per on passa la cursa i tinc molt bons records d’alguns estius en aquesta costa, així que expliqueu a tots els que escolten una descripció general ràpida del que tracta la Costa Brava…

JV: La Costa Brava Stage Run és el mateix concepte que la Pyrenees Stage Run però portat a la Costa Brava. La Costa Brava és la costa nord-est d’Espanya, així que anem des d’una mica més amunt de Barcelona, ​​un lloc que es diu Blanes, on comença la Costa Brava.

TL: I és on vivim!

JV: I pugem a Portbou que és el límit amb França. És una cursa de 3 dies per etapes i també organitzem els àpats, els transports, el transport d’equipatge, els hotels… Tot està organitzat i tens dues distàncies perquè puguis córrer 80km en 3 dies o 120km en 3 dies. I, al final, és el mateix que al Pirineu, és un esdeveniment familiar, el nombre màxim de persones és de 250 perquè els hotels són més grans que al Pirineu, però la sensació és la mateixa… Som la mateixa gent, el mateix staff organitzant l’esdeveniment. Tenim un 75% de participants internacionals i només el 25% local. Ens agrada anomenar-la com una cursa de muntanya a prop del mar, perquè es recorren senders molt bonics i és una ruta molt agradable.

IC: L’esdeveniment més recent de la Costa Brava va ser no fa gaire, però aquesta no és l’època normal de celebració, quan es fa normalment?

JV: L’esdeveniment normalment té lloc a la primavera, és a dir, al començament de la primavera. Aquest any serà de l’1 al 3 d’abril, i les dates poden canviar una mica d’un any a un altre perquè la referència és la setmana santa, així que de vegades ens hem de moure una mica, però el mes d’abril. I aquest 2021 la vam fer a l’octubre, fa un mes.

IC: Bé, escolteu, acabaré dient a tots els que escolten que si us ve de gust un repte increïble en una part preciosa del món amb una gran organització, mireu la pàgina web de la PSR, perquè no crec que trobeu una cursa per etapes amb una gran organització com aquesta, a aquest preu enlloc, realment és una cosa per viure. No puc valorar la Costa Brava perquè no hi he estat, però són els mateixos nois i estic segur que posen exactament la mateixa delicada organització. Només espero tornar als Pirineus i tornar-lo a viure perquè és tota una aventura. Suposo que vosaltres dos esteu ara amb la planificació per al 2022… Teniu alguna cosa més en ment? A banda d’aquests dos esdeveniments, que potser voldeu explicar? I aquesta és una pregunta complicada perquè no en sé la resposta!

JV: Sí, tenim alguna cosa al cap, però hem d’esperar alguns mesos per dir-ho. Però seràs una de les primeres persones a saber-ho!

IC: He fet que sonés com si sabés la resposta, però aquest era jo només pescant, realment no ho sabia. Només estava assumint que probablement esteu en un punt on necessiteu alguna cosa més, així que…

JV: Hi ha algunes coses que s’estan cuinant…

TL: Ens agradaria fer… Ens encanten les curses per etapes, totes dues són etapes i ens encanta la sensació de fer això. Hem estat planificant molt com muntar una línia de meta cada dia en un lloc diferent i ens agradaria aprofitar això, i sí, ens agradaria fer alguna cosa als Pirineus amb potser menys de 7 etapes, que són moltes. Però hi estem treballant i no sabem…

JV: Intentarem muntar-ho l’any que ve… Intentarem, veurem!

IC: Bé, nois, ha estat un plaer parlar amb vosaltres, gràcies per donar-nos una idea de la PSR i amics, posaré un enllaç a les notes del programa a tots els resums de les etapes d’aquest any i posaré un enllaç a els llocs web de la cursa perquè sapigueu on anar i obtenir informació. Gràcies nois!

Pin It on Pinterest

Share This